La repressió no ens enderrocarà

 

La repressió no ens enderrocarà

La Casa Buenos Aires neix  el març de 2019 al poble de Vallvidera.

Vam okupar l’antic hotel Buenos Aires i vam aconseguir aturar l’enderrocament de l’edifici, la seva conservació a partir de la catalogació patrimonial i la seva expropiació per part de l’Ajuntament. No només això: vam crear vida i resistència en un barri que les elits havien somiat com a barri dormitori, paradís del ric antisocial; durant més d’un any i mig vam ser infraestructura per a col·lectius, entitats i persones que lluiten, vam crear cultura combativa i lliure en temps de censura; vam generar espais de reflexió i pensament crític; vam participar en manifestacions multitudinàries pel dret a l’habitatge. Vam poder comptar, també, amb tota la vostra solidaritat, sense la qual no haguéssim pogut fer fora, aquell 15 d’octubre de 2020, a més de 20 furgons de la Brimo disposats a treure’ns de casa.

Ara ens toca fer front a la repressió. Seguim a l’espera de la resolució d’un judici en què la part acusadora, l’església i el capital immobiliari, ens demanen més de 40.000€. La resolució l’haurà de resoldre la mateixa jutgessa que condemnà per usurpació la nostra portaveu sense més proves que les declaracions als mitjans en qualitat de portaveu, en un clar exercici de coartació de la seva llibertat d’expressió i participació política; la mateixa que no va dubtar en enviar als mossos militaritzats a aturar un projecte comunitari reconegut i recolzat per col·lectius, veïnes, i inclús per l’Ajuntament; la mateixa jutgessa que no dubtarà en fer-nos pagar una xifra inassumible i desorbitada si així ho demana la propietat.

Qui ens acusa, l’església i el capital immobiliari, demanen un càstig exemplaritzant. Estan enfadats, i espantats, perquè els hem assenyalat com a culpables. Hem aconseguit fer visible la violència que exerceixen contra els nostres barris, i la impunitat amb què ho fan. Acostumats com estan als seus privilegis, quan es troben una resposta popular i col·lectiva que els confronta i posa en dubte l’statu quo que els empara, no saben reaccionar d’una altra forma que fent ús de la violència policial i d’unes lleis redactades a la mesura de les seves necessitats que sempre faran prevaldre el privilegi del ric per sobre la sobirania dels desposseïts.

El càstig pretén ser exemplaritzant, desmobilitzant-nos a nosaltres a força de carregar-nos amb deutes, i resultar en avís per a qui pretengui posar en dubte el poder constituït. Sabem, però, que no estem soles, i que els seus mecanismes només funcionen si ens deixem arraconar i carreguem soles amb les conseqüències. No els hi atorgarem aquest poder. Seguirem negant la legitimitat de la sentència i apostant per la solidaritat popular com a forma de fer front la seva justícia de classe, perquè només quan estem soles ells es fan forts. Davant el relat que pretén naturalitzar la seva violència, aixequem la veu per ser nosaltres qui posi el nom a les coses, assenyalant les seves lleis com a barbàrie i construint nous mons possibles desde la pràctica col·lectiva i l’experiència quotidiana.

Tot i la repressió, dos anys després, seguim aquí assenyalant una església decadent convertida en inversor immobiliari, que s’aprofita dels privilegis que li atorga l’Estat per acumular fortunes emparada en un fals discurs de caritat; assenyalant el capital immobiliari que comercia amb les nostres vides, convertint les nostres llars en béns d’inversió i les nostres ciutats en aparadors pel turisme, fent-nos pagar amb misèria la seva necessitat de benefici; assenyalant unes institucions que mantenen una legislació feta a mida per a aquests delinqüents i que posa al servei d’aquests interessos particulars una policia repressora.

Ells tenen la policia i l’Estat al seu costat, nosaltres tenim la solidaritat. Demostrem que som més i que som més fortes, que no ens fan por i que la seva repressió no ens atura.